La síndrome de Stargardt o distròfia macular juvenil és una malaltia genètica rara, que es presenta en adults joves i causa la degeneració progressiva de la màcula, la zona central de la retina responsable de l’agudesa visual i la visió en color. Per això, un dels símptomes principals de Stargardt és la pèrdua de visió central.
El principal causant de la distròfia macular de Stargardt (STGD1) és el gen ABCA4. La proteïna codificada per aquest gen forma part de l’equip de neteja del material resultant del procés visual, especialment A2E. Mutacions en ambdues còpies del gen causen errors en aquest sistema de detoxificació, la qual cosa resulta en l’acumulació de cossos estranys que es poden apreciar com a taques groguenques al fons de l’ull. Aquesta acumulació és tòxica, causa la degeneració progressiva i mort de les cèl·lules de la retina, i finalment resulta en la pèrdua de visió. A més d’ABCA4, s’han descrit dos altres gens causants de les formes dominants de Stargardt: ELOVL4 (STGD3) i PROM1 (STGD4). En aquests casos la causa de la toxicitat cel·lular també es deu al reciclatge defectuós dels subproductes del procés visual o de la regeneració cel·lular. Tot i això, el desencadenant és la mutació d’un sol dels al·lels. A causa d’aquestes similituds i diferències entre els diferents tipus de malaltia de Stargardt, algunes de les teràpies proposades fins ara aposten per atacar les característiques específiques de cada tipus, mentre que altres s’enfoquen a resoldre un nexe comú.
Actualment hi ha diverses estratègies proposades per al tractament de la síndrome de Stargardt. Els suplements dietètics (DHA, Omega-3, Safrón) i fàrmacs (Emuxistat, Zimura,…) estan dissenyats principalment per reduir l’acumulació de productes citotòxics i així frenar la progressió de la malaltia. En cas de teràpia gènica, es va proposar un assaig en fase 1/2 per reintroduir mitjançant un vector lentiviral una còpia
correcta de la regió codificant d’ABCA4 en pacients STGD1, però no ha tingut continuïtat. Tot i que s’està fent un seguiment dels pacients tractats, encara no s’ha publicat prou resultats per valorar la seguretat i l’eficàcia d’aquest tractament.
Una altra estratègia és la teràpia cel·lular, tractament adoptat per diverses farmacèutiques (Astellas Pharma Inc., MD Stem Cells) basat en la substitució de les cèl·lules deteriorades de la màcula per cèl·lules sanes de l’epiteli pigmentari. (Més informació sobre teràpies recents a Piotter et al. 2021). En aquest cas, no es combat
l’arrel del problema, l’acumulació de productes citotòxics, sinó un dels efectes, la mort cel·lular.
En la mateixa direcció s’emmarca la proposta de teràpia desenvolupada per Nanoscope Therapeutic Inc. i recentment aprovada per la FDA. Aquesta darrera aproximació proposa la restauració de la funció cel·lular mitjançant la injecció de gens bacterians que codifiquen proteïnes (opsines) que poden captar la llum en color i activar directament el circuit neuronal (les cèl·lules ganglionars) encarregat de la visió. En aquesta teràpia optogenètica, calen unes ulleres especials que transformin la llum ambiental en impulsos lumínics reconeixibles per les opsines introduïdes. La comunicació directa entre opsines i el circuit neuronal no requereix la funció de les cèl·lules fotoreceptores ni de l’epiteli pigmentat de la retina, per la qual cosa es podria aplicar no només a pacients de Stargardt sinó també a afectes d’altres distròfies similars.