La teràpia gènica consisteix en la transferència de material genètic a les cèl·lules d’un pacient per tal d’obtenir un benefici terapèutic. Benefici aplicat, per exemple, a millorar la resposta del sistema immunitari per tal de combatre un càncer o bé a suplir la manca de funció d’un gen que causa una malaltia hereditària.
Els científics se serveixen de la capacitat natural dels virus de transferir el seu material genètic a les cèl·lules que infecten. Des de fa dècades, han desenvolupat virus modificats com a vectors per introduir els gens d’interès, de manera específica i eficient, en un teixit o tipus cel·lular.
Luxturna, la primera teràpia gènica aprovada com a tractament d’una distròfia de retina, utilitza un virus adenoassociat (o AAV) com a vector. No obstant això, els vectors AAV convencionals, tot i ser els més emprats fins ara, presenten limitacions en relació a la longitud d’ADN que poden transportar i la seva especificitat cel·lular.
Per obtenir vectors AAV optimitzats els grups d’investigació de David V. Schaffer i John G. Flannery a UC Berkeley (Estats Units) i de Hildegard Büning i Sylianos Michalakis (a Alemanya) han aconseguit vectors AAV que transfereixen gens a les cèl·lules fotorreceptores de la retina després d’una injecció intravítria. Aquesta és una via d’administració més senzilla i segura que la via subretinal, i que potencialment amplia l’àrea diana de la retina.
Per abordar la transmissió de gens grans, com ABCA4, responsable de la malaltia d’Stargardt s’han dissenyat noves estratègies basades en vectors AAV duals. La seqüència codificant del gen ABCA4 es divideix en dos fragments que s’empaqueten en dos vectors AAV perquè, un cop dins la cèl·lula, els dos fragments d’ADN recombinin i reconstrueixin la seqüència codificant completa del gen que dicta la síntesi d’una proteïna ABCA4 funcional.
Altres iniciatives recents es basen en mètodes independents dels virus. Les empreses Code Biotherapeutics, Anjarium Biosciences i Generation Bio estudien estratègies amb nanopartícules lipídiques que envolten un ADN sintètic. Un dels avantatges d’aquests mètodes és que, a diferència dels vectors virals, no desencadenen una resposta immunitària i a més podrien ser administrats a pacients que han desenvolupat immunitat contra els AAV.
S’estudia intensament l’ús dels vectors no-virals per transferir un o diversos gens grans simultàniament o, quan sigui necessari administrar diverses dosis de teràpia per allargar el seu efecte en el pacient durant tota la seva vida.
Imatge: Wikimedia Commons